3bt #10

És com un gran ah-ah-ah

[@more@]

– Perquè la qualitat de vida dels padrins farà un salt espectacular d’aquí pocs dies. Tot gràcies a una bomba d’infusió de duodopa.

– Perquè veure el petó que el padrí li feia a la padrina poc abans que els infermers se l’emportessin no té preu.

– I perquè la meva migració temporal cada cop té més forma.

 

I és com un gran ah-ah-ah.

Ara tant de bo que ens caiguin les baves de felicitat, i ballem tots sandàlia aquí, sandàlia allà. 



1 comentari

elegia (5 i 6)

Osti redéu.

 

[@more@]Una associació inexplicable d’idees com les que acostumo a tenir m’ha portat a fer arqueologia del ciberespai buscant restes de la banqueta, quan hauria d’estar buidant la revista Lleida, que ja fa massa dies que dura. Perquè sí. I d’Incerta Glòria, la novel·la més gran, la única que em pot mirar indolent des del prestatge, la que és el títol en clau de la meva tesi, perquè la meva tesi també és una glòria incerta, que algun dia arribarà. Ha d’arribar, però potser no serà gloriós, el gust de la victòria.

I els salts de pàgina en pàgina m’han portat a pensar en ella. I m’he trobat que fa una setmana va dir que prou. Un altre personatge que se (se’ns) m’escola emportant-se moltíssimes coses amb ella.

I la vida, i la mort. Tot passa, de vegades de manera injusta. A ell no el coneixia, però el seu germà anava amb mi al col·legi. I això ja és suficient per doldre’m i pensar que 24 anys són massa pocs, que hi ha bufetades a les que costa molt oferir l’altra galta.



3s comentaris

1236m

El segon dels 4 cims que coronarem durant aquest any de celebracions del 40è aniversari del cau ha estat Sant Jeroni, diumenge passat.

Dos dies després, encara em fa mal tot el cos.

 

[@more@]Unes 120 persones entre infants, caps, excaps, familiars i amics del cau es van aplegar al cim més alt de Montserrat, pujant-hi pel camí nou de Sant Joan els uns, per les escales dels pobres els altres i, sense calcular prou bé què volien dir les ressenyes amb el qualificatiu "difícil" i amb el precedent que ja s’havia fet quelcom similar, un grup de 7 agosarats vam coronar-lo per la via ferrata més antiga del massís, la Teresina.

El temps no va acompanyar gens, i als de la ferrata ens va costar molt més del previst arribar a dalt. Afortunadament tot va acabar bé, i al final del dia ens vam retrobar, justet per dir-nos adéu siau i fins la propera, que serà al Puigmal.

 

 

 

Això sí, mai estaré prou agraïda al senyor que surt a la foto i al Pol, un dels membres del grup, que em van ajudar moltíssim a pujar la última xemeneia de la via. Ara ja hi ha qui diu que n’hem de fer una altra, però haurà de ser més que assequible, que jo tinc molta confiança per recuperar… 



2s comentaris

3bt #9

La idea que no actualitzava el bloc i pràcticament no em mirava les actualitzacions de la gent que tinc al reader des de temps de Nadal no m’ha abandonat ni un moment, però últimament no tinc tant temps i li he trobat moltes massa virtuts a twitter. De totes maneres, recupero l’activitat amb un nou 3+1 beautiful things mentre sona Kill it kid de fons:

[@more@]— M’he avançat al pare i he fregat els plats del dinar dominical de casa de la padrina, en aquella cuina minúscula on s’han gestat lifares monumentals, observant que els taulells de cuina sempre em resultaran baixos per la meva (més que normal) alçada.

— Finalment he enviat l’última versió d’un article per a la primera publicació del meu apreciat grup de freaks de la comarca.

— Demà començo a buidar premsa a l’arxiu de Balaguer. Què vol dir això? Que m’he petat els 16 anys i més de 700 números que es conserven de la Crònica Targarina. YEAAAAAAAAAAH!

— Crec que ja he trobat un grup de recerca a l’estranger on anar a fer una estada breu i poder mantenir les opcions per tenir un títol de doctor europeu.

 

Sí, podria continuar amb els relats conjunts, perdoneu-me altre cop la indisciplina.

No estaba muerta, no, no; estaba concentrada! 

2s comentaris

merri krismas

Doncs això. Vergonya m’hauria de fer de tenir el blog tan arraconat, però de vegades no s’arriba a tot arreu.

Bones festes tingueu, i salut i alegria hi hagi!

[@more@] 

 

 

 

 

1 comentari

3bt #8

L’ocasió s’ho mereix, carai, que feia massa temps que això estava una mica deixat.

Tres coses bones d’avui? (mentre sona Permanent vacation)

 

[@more@]- Ja tenim una doctora a la família: una cosina ha llegit la seva tesi doctoral. De farmàcia, no hem entès gran cosa, però el cum laude ja el té a la butxaca.

– Aquell que en tornar de vacances va entrar a l’atur després de més de vint anys treballats amb un cop de porta, dimarts vinent comença a treballar.

– I que me n’aniré a dormir abans de les 23. Mmmmmm!

1 comentari

2320

D’això en fa quaranta anys, i aquell plantat mig mort de fred amb pantalons curts i caputxa de l’esquerra és el meu senyor pare.

 

  

 

[@more@]Diumenge passat, unes viutanta persones van reviure l’ascens al primer cim que es va coronar per membres del cau, del nostre cau. Tres dels que surten a la foto de dalt també van venir, i en un ambient entranyable, emocionant i familiar, gaudint d’un dia assolellat i immillorable, vam pujar a la Gallina Pelada des de la Font Freda, i la vam baixar (sort!) per Llobatons. Ho arribem a fer a l’inrevés potser encara hi seríem!

L’èxit d’aquesta primera activitat ens anima a continuar celebrant el 40è aniversari de la fundació d’un agrupament escolta a Mollerussa, i a la Gallina Pelada la seguirant Sant Jeroni (Montserrat), el Montardo o el Pedraforca i, ja a l’estiu, la Pica d’Estats. Un cim per dècada, entre altres activitats. Algú s’apunta?

 

Que en fem 40!!

1 comentari

3bt #7

Aquest cop no podia ser d’altra manera… Visca els batiscafos, perquè les cançons tristoies de vegades també reporten alegries.

[@more@]

– Adormir-me per enèsima vegada mirant la tele i que a tu no et sàpiga greu, l’apaguis i t’adormis a la meva vora.

– Atipar-nos com a lladres en un genial dinar a mode de celebració amb vi del Ramon.

– Que faci un any que ens aguantem.

 

 

 

I que duri. 

2s comentaris

3000

3000

Sóc una tirilles, i el dia després notava com les cuixes encara es ressentien de l’esforç, però realment va valer la pena, va ser fenomenal.


[@more@]


El C, el secretari del meu departament, és una persona de muntanya -entre moltíssimes altres coses- de pro, i des de 1990 anava perseguint un objectiu: pujar tots els cims de més de 3000 metres del Pirineu. Així doncs, divendres vam celebrar la diada d’una manera especial, al cim de l’Estaranha, tancant un cicle de 161 tresmils pirenaics, segons la llista revisada del Centre Excursionista de Lleida.

 

 

 

Tot just eren les vuit del matí i una setantena de persones somrients, amb els ulls encara plens de lleganyes, es reunien en un revolt de la carretera que porta al llac d’Oredon, just on comença la val d’Estaragne. El sol s’intuia, i encara en la penombra es va començar a caminar, a endinsar-se cap a la vall, a atacar el darrer cim que li quedava al C. Un cuc de persones avançava pels prats, i en tot just una hora començàvem a passar sota el sol i a guanyar alçada a mesura que el cuc s’anava fragmentant i cadascú anava trobant el seu ritme entre pedres ferroginoses i roques blanques assotades pels rigors del clima.

 

 

 

 

En dues hores i mitja escasses assoleixo el cim, i ja hi ha força gent que fa estona que espera. El vent és gèlid, però el sol brilla amb força, i al cap d’una hora llarga ja som tots a dalt i comencen les celebracions: el C. rep el suposat piolet king size d’en Juli Soler i Santaló de les mans del darrer membre del centre que va completar la llista dels tresmils dos anys enrere, els agraïments se succeeixen, les emocions li tallen la veu, uns bascos li col·loquen una txapela de campionat entre abraçades, cava en altura i vistes absolutament adequades per a l’ocasió.

 

 

 

 

 

 

 

Passava ja de migdia, i després de cantar els segadors (amb gralles incorporades), poc abans de la una comencem el descens. Aquest fou llarg, inicialment divertit (qui no gaudeix destrossant-se genolls i turmells tot deixant-se caure per una tartera?), però quan ja estàvem en la zona de prats la cosa va prendre un compàs d’espera, i després de menjar, jaure, intentar dormir i veure com el sol s’amagava entre les muntanyes, vam emprendre el camí de tornada.

El repte havia estat superat, i amb nota. I com els gals, la cosa va acabar amb un senyor tiberi, rialles, fotografies, conyes i diversió.

Feia molt temps que no em posava les xiruques. Va ser sensacional.

 

 

1 comentari

3bt #6

Les notícies dolces no es poden deixar escolar com si res! Laughing

[@more@]- Cauteritzar ferides, aclarir cels i després alliberar adrenalina amb una bona suada davant el Heavenly Sword i en genial companyia.

– Tenir el pòster a la cua d’impressió del servei de reproducció d’imatge. M’han sobrat 4 dies laborables, ou yeah!

– Rebre la notícia que una de les meves companyes de tenda de la Ruta Quetzal es casa i que ens vol a tantes del grup com poguem allà. S’obre la veda: els casaments ara poden ser un maldecap, però la cara que se m’ha quedat i l’alegria experimentada no tenen preu; a la vegada que cada cop veig com hi ha llaços que difícilment es perdran.

 

1 comentari