3000

3000

Sóc una tirilles, i el dia després notava com les cuixes encara es ressentien de l’esforç, però realment va valer la pena, va ser fenomenal.


[@more@]


El C, el secretari del meu departament, és una persona de muntanya -entre moltíssimes altres coses- de pro, i des de 1990 anava perseguint un objectiu: pujar tots els cims de més de 3000 metres del Pirineu. Així doncs, divendres vam celebrar la diada d’una manera especial, al cim de l’Estaranha, tancant un cicle de 161 tresmils pirenaics, segons la llista revisada del Centre Excursionista de Lleida.

 

 

 

Tot just eren les vuit del matí i una setantena de persones somrients, amb els ulls encara plens de lleganyes, es reunien en un revolt de la carretera que porta al llac d’Oredon, just on comença la val d’Estaragne. El sol s’intuia, i encara en la penombra es va començar a caminar, a endinsar-se cap a la vall, a atacar el darrer cim que li quedava al C. Un cuc de persones avançava pels prats, i en tot just una hora començàvem a passar sota el sol i a guanyar alçada a mesura que el cuc s’anava fragmentant i cadascú anava trobant el seu ritme entre pedres ferroginoses i roques blanques assotades pels rigors del clima.

 

 

 

 

En dues hores i mitja escasses assoleixo el cim, i ja hi ha força gent que fa estona que espera. El vent és gèlid, però el sol brilla amb força, i al cap d’una hora llarga ja som tots a dalt i comencen les celebracions: el C. rep el suposat piolet king size d’en Juli Soler i Santaló de les mans del darrer membre del centre que va completar la llista dels tresmils dos anys enrere, els agraïments se succeeixen, les emocions li tallen la veu, uns bascos li col·loquen una txapela de campionat entre abraçades, cava en altura i vistes absolutament adequades per a l’ocasió.

 

 

 

 

 

 

 

Passava ja de migdia, i després de cantar els segadors (amb gralles incorporades), poc abans de la una comencem el descens. Aquest fou llarg, inicialment divertit (qui no gaudeix destrossant-se genolls i turmells tot deixant-se caure per una tartera?), però quan ja estàvem en la zona de prats la cosa va prendre un compàs d’espera, i després de menjar, jaure, intentar dormir i veure com el sol s’amagava entre les muntanyes, vam emprendre el camí de tornada.

El repte havia estat superat, i amb nota. I com els gals, la cosa va acabar amb un senyor tiberi, rialles, fotografies, conyes i diversió.

Feia molt temps que no em posava les xiruques. Va ser sensacional.

 

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: 3000

  1. XeXu diu:

    161 tresmils hi ha al Pirineu? Suposo que és en total, no només a Catalunya. I hi ha gent que els fa tots! Déu n’hi do. I tu, quants en portes?

Els comentaris estan tancats.